caminant, ni alegre ni trista, simplament caminant. Me n'adono, no se en quin moment, però de cop m'adono que hi ha algo dins la sabata que em molesta una mica al caminar. Ho reconec se seguida, hi tinc una pedreta, potser dues. De cop m'envaeix un sentiment estrany... em molesta però no me la vull treure. De cop, el record, d'aquestes dues setmanes passades, a les tardes sempre aquell pati ple de sorra i pedretes, impossible que no m'entressin dins les esportives. Sempre asentada en una pedra, una roda, una caixa, el banc o per terra, sempre rodejada dels seus somriures, de els seves manetes brutes de sorra ofrent-me caramels i pastissos...
Em deixo la pedreta fins que arribo a casa, al cap i a la fi, el record i unes quantes fotos és tot el que em queda d'aquells dies, sigui per enyoran-se, per amor, potse si jo penso amb ells per aquests petites coses ells també pensaran amb mi per altres cosetes... tot i que al final acabin olblidant, no són màquines, són persones i tenen sentiments, que m'olblidaràn és segur però potser durant un temps estaré dins el seu cor.
Una llàgrima baixa per el meu rostre, però somric mirant el cel...
Que fàcil és entendrir-se amb vosaltres, que difícil se'm fa no tenir-vos més, allà a prop meu...
...Tot de records difernts porta ple el seu farcell....
La meva cambra més estimada
Hace 3 años
